Des de ja fa temps que no m’amago pas quan tinc l’oportunitat de rondinar del fet que alguns actors dins la indústria del videojoc han adquirit el que jo considero alguns mals vicis, escudant-se en el seu format d’entreteniment per argumentar que “tampoc n’hi ha per a tant”. Algun dia vindrà la regulació per llei, i llavors ja en parlarem. Així i tot, he d’admetre que sovint em sento una mica com el típic personatge malastruc de pel·lícula de Hollywood protestant al carrer amb un cartellet d’“El món s’acaba” (interpretat com una mica sonat, tot sigui dit), però la cosa sembla que no acaba d’arribar. La regulació, no pas que el món s’acabi! Però això no vol dir que no estigui passant res. Darrerament, hi ha hagut diferents successos dins la Unió Europea orientats en aquesta línia, precisament.

A mitjan octubre, i després de més d’una dècada de litigi, Sony perdia el seu judici a la UE per tal de declarar il·legal el modding, o la creació de continguts per part de tercers que amplien o modifiquen el funcionament d’un joc. En aquest cas, es tractava d’un mod que permetia disposar d’infinits poders d’acceleració al joc Motorstorm (Evolutions Studios, 2012). Un joc d’un sol jugador, i no en línia. I aquí està el quid de la qüestió, ja que el problema de Sony no era que algú generés nous continguts pel seu joc. El que li molesta, i el que fa aquesta sentència molt i molt rellevant, és que es declari 100% legal poder saltar-se possibles mecanismes de monetització basats a vendre avantatges dins un joc a través d’eines de tercers. M’encanta la justificació donada (parafrasejo): “L'autor d'una novel·la policial no pot evitar que el lector salti fins al final de la novel·la per esbrinar qui és l'assassí, encara que això arruïni el plaer de llegir i arruïni els esforços de l'autor per mantenir el suspens”.

"El problema de Sony no era que algú generés nous continguts pel seu joc [...], era que es declari 100% legal poder saltar-se possibles mecanismes de monetització basats a vendre avantatges dins un joc a través d’eines de tercers"

D’altra banda, l’Organització Europea del Consum (BEUC), amb representació a 17 països, va presentar una queixa a la Comissió Europea i a la Xarxa d'Autoritats del Consumidor per conductes enganyoses a través de la venda de monedes virtuals. Els principals assenyalats són jocs com Fortnite o Roblox (calcen el mateix peu...), entre d’altres. Aquesta és producte del seu informe Game Over: una avaluació legal de les monedes prèmium del joc des de la perspectiva de la llei del consumidor. L’argument general és que aquest tipus de pràctica, que no és exclusiu dels videojocs, oculta el valor real dels productes i està lligada a situacions en què es neguen drets bàsics del consumidor, com el de retorn i reemborsament d’una compra, fins i tot en productes digitals. Sobre aquest dret, en un moment donat, la botiga digital Steam ja va haver d’implementar-lo (és a dir, poder retornar jocs digitals, donades certes condicions, això sí) per poder continuar operant al mercat europeu. Tot i que, curiosament, la primera a moure fitxa llavors va ser la Comissió Australiana de la Competència i el Consumidor.

Cadascú pot llegir l’informe i jutjar per si mateix, però jo considero que els seus autors demostren saber molt bé del que parlen, no és una qüestió del fet que agents externs, desconeixedors d’un tema i amb ganes de regular per regular, venen a dir als altres què han de fer (think of the children). És especialment assenyada la diferenciació que fan entre les monedes virtuals amb el propòsit d’augmentar la immersió al joc (per exemple, rupies als jocs Zelda) i les que estan realment fetes per confondre al jugador i augmentar la seva despesa. Alhora, també fa propostes sobre com caldria obligar la indústria a fer-ne un ús correcte. Per exemple, una cosa tan simple com posar el preu real dels productes en euros.

"'Stop killing games' és una iniciativa de ciutadania europea que recull firmes per demanar que s’estudiï que per llei els editors que venen videojocs a consumidors a la Unió Europea no puguin abandonar-los en un estat que impossibiliti poder jugar"

Finalment, està la proposta Stop killing games, una iniciativa de ciutadania europea que recull firmes per demanar que s’estudiï que per llei els editors que venen videojocs a consumidors a la Unió Europea no puguin abandonar-los en un estat que impossibiliti poder jugar. Sigui per l’obsolescència dels sistemes de gestió de drets digitals (DRM), sigui per l’aturada dels servidors de jocs en línia. Per exemple, fent públiques versions funcionals abans d’abandonar-los. Si bé va començar amb força, ara està una mica encallada. Només s’ha assolit el llindar a Suècia, Finlàndia, Polònia, Alemanya, Dinamarca i als Països Baixos (és clar). A Espanya va pel 66%. Hi ha temps fins al juliol del 2025.

I lligat una mica amb això del conservacionisme, ara mateix la UE sí que ja està preparant la proposta de Successió d'actius digitals, dades i altres restes digitals, per permetre deixar en herència qualsevol bé digital. Si bé això, un cop més, va més enllà dels videojocs, pràcticament totes les botigues digitals de jocs neguen aquesta possibilitat en els seus termes de contracte. Sort, ja que acabar-se tots els jocs de segons quines col·leccions acumulades a les botigues digitals (àlies, Diògenes digital) ja és una tasca multigeneracional!